Category Archives: Uncategorized

Cinc dies en moto

Quan veus passar els dies a la velocitat que corren si vius la vida amb intensitat, de cop se t’obre una petita expectativa que per senzilla, es converteix en fantàstica.
L’última setmana abans de vacances, en ple mes d’agost, les coses es van calmant. Contagiant-se de la generosa canícula que ofereix l’estiu tortosí. I mirant l’agenda veig que no he de portar ningú enlloc, només treballo jo, cap campus, cap extraescolar. Puc anar a treballar en moto, només la moto i jo.

image

La sensació de llibertat que et dóna viatjar en moto, encara que només sigui per cobrir la distància que separa casa de la feina, Tortosa de la Biblioteca de Roquetes, una banda de riu Ebre de l’altra (ambdues catalanes), és un petit regal per a algú a qui li agrada fixar-se en els detalls, en les cosetes que animen.
Dominar la moto passant el Pont del Mil·lenari, buscant l’estabilitat contra la frescor del cercet matinal, es pot convertir en una gran proesa per a algú que s’ha fet motorista als 40 anys, amb la justa experiència d’anar de paquet en comptades ocasions (amb els dits d’una mà) als estius gandesans, a la 49 de Toni Gravet.
La tornada a casa, a 35° o més, és molt millor amb la moto! El cotxe es recalenta i no té temps de recuperar una temperatura comfortable que ja som a casa. La moto en canvi et dóna aquell aire intrèpid que converteix la calor en una anècdota, perquè el trajecte és curt.
Ara plou, potser demà no hi podré anar en moto, però me quedaran encara dos dies! No passa res, el petit detall ja ho té això, que és petit i per això s’ha d’aprofitar al màxim.

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

Escric

Al llarg del temps he anat llegint i alguna vegada he escrit, ara he provat d’escriure algunes coses i no n’estic descontent. He escrit teatre i s’ha representat, ja sé que això no em converteix en dramaturg, però la representació del Casament Reial de Gandesa 1319, amb el meu text va ser tot un esdeveniment! (com diu un dels personatges de la Cort castellana). Enguany, el 18 d’octubre es tornarà a representar a Gandesa. I a més, he escrit una altra obreta lligada a l’anterior que, qui sap?
També he escrit poesia, però això ja fa més anys. Tot i que podria fer alguna nova provatura, perquè no?
I en prosa, vaig guanyar un premi a l’institut i ara he presentat un conte a un concurs, que no ha guanyat, però que no m’ha quedat del tot malament, en tot cas ho ha de jutjar qui el vulgui llegir, aquí us el deixo:

image

UNA SORTIDA A DOBLE PORTA
Marc Jornet Niella

Hauré de marxar que avui me s’ha fet tard i és l’hora que surt la mosca negra. Però s’està tan bé amb els peus dins del riu.
A tu també t’agradava deixar passar el corrent entre els dits dels peus i de tant en tant aixecar un peu i deixar caure les gotes d’aigua, cada vegada més a poc a poc i les últimes gotes feien cap a Instagram, amb els cercles que dibuixaven sobre l’aigua. I després esperar el teu coret al mòbil.
M’arrisco, unes quantes picades són un peatge assumible a canvi de recordar-te al meu costat. Des de que vas marxar a buscar noves sensacions, que jo estic més aferrada a les més bàsiques, a les més senzilles.
Des de que vaig descobrir-te, la meva vida va girar com un mitjó. Quan vas marxar, vaig decidir que no valia la pena tocar-lo, ja m’anava bé, en tot cas ja l’aniria sorgint.
Quines panxades de riure, vaig passar-me l’estiu amb la sensació d’anar caient, però sense arribar mai a tocar terra. Cada dia era més màgic que l’anterior i més ràpida la baixada! Estar amb tu va ser sensacional.
He de marxar, ja ho entendràs. Em vas dir. Tu tot ho fas fàcil i vas marxar i ja està. I jo no m’hi trenco el cap, ja ho entendré! Què vol dir ja ho entendré? No sóc jo qui ha dit això! Mil voltes li donava a qualsevol cosa abans de decidir-me i ara has marxat i ja està. Ja ho entendré.
Quin goig ser així, no patir tant per qualsevol cosa. Això m’ho vas ensenyar tu i ara me n’adono, quan ja has marxat. També em vas ensenyar a viure moments únics, davall dels llençols, descobrint fòssils, pescant estels al vol al terrat. Vas ser la meva revolució.
I jo et vaig ensenyar a… a trobar coses impossibles a internet, a tirar les medicines caducades i a posar gel a més de dos gots de tub alhora. No se sap mai.
Ja veig que qui ha sortit guanyant he estat jo, he après tantes coses amb tu. I tu ara ets un moment dolç del passat. Un dia em vas dir el passat se’n va i potser algun historiador ho trobarà algun dia, fent reviure els records que ningú ja té.
Ara ho entenc, vas marxar per a que pogués tocar de peus a terra, deixant de caure i mirant endavant. Això nostre no va ser amor, va ser una estampida incontrolada de colors, sabors i textures.
Se’n va parlar a una banda i l’altra del riu de la nostra aparició, juntes, en plena Festa del Renaixement. Però la meva nova percepció del passat m’està ajudant a viure-ho molt millor, i tot gràcies a tu.

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

Te tancaran a la presó!

Esta frase l’han dita pares i mares patidors que van viure la postguerra i la repressió feixista, als seus fills, quan ja en democràcia han expressat públicament la  seua opinió, evidentment contrària al govern de torn.
A Gandesa parlar de presó és parlar d’un edifici concret, que encara és en l’imaginari de la gent més gran, que el van veure funcionar.
Ara la presó torna a estar d’actualitat, se li ha fet una nova reforma.
El Palau del Castellà és un dels edificis més antics de Gandesa i per això és evident que s’ha reformat moltes vegades, adaptant-lo a les necessitats del moment. Amb una clara idea del què s’hi volia fer, com al segle XVII, quan li van obrir la porta del Delme, o al segle XIX quan el van convertir en presó, tancant la porta del Delme, reforçant-lo i obrint un pati per als presoners.

image

Després que va deixar de ser presó, l’edifici va entrar en decadència i va arribar a un estat ruïnós, perdent la coberta i gairebé la dignitat.
A partir d’aquell moment ha estat sistemàticament maltractat, expoliat i menystingut. Les primeres reformes no tenien cap ni peus, pocs recursos i cap idea clara del què havia de ser. Però a poc a poc, va començar a albergar actes i activitats, formant part de la quotidianitat gandesana i reivindicant-se així com a espai ciutadà i fent que la pròpia gent de Gandesa marqués el camí per convertir-lo en testimoni de la història col·lectiva i en espai per fer activitats públiques.
La recuperació de les portes interiors, la declaració de BCIN (Bé Cultural d’Interès Nacional) per part de la Generalitat, en la que vaig tenir el goig de col·laborar, i una aposta decidida per tornar-li la dignitat perduda l’han començat a posar al seu lloc.

image

Evidentment tota reforma és criticable, i més tractant-se d’un element patrimonial de la magnitud del Palau del Castellà. A mi, en general, m’agrada com ha quedat: les finestres tanquen, les parets no deixen anar terreta, el sostre de la sala del Delme ara si que fa goig, el sostre de dalt desentona des del primer dia i ara encara més amb les reformes, el parquet sorprèn, però li dóna un aire nou a la sala, la recuperació del cremaller, del pati, les reixes… Però les escales no m’agraden.

image

La porta de fusta si, però les escales no. Les que hi havia eren velles lloses de pedra, irregulars que potser contravenien alguna norma, però amb l’obertura de l’accés lateral això es podia relativitzar i arrejuntant-les amb una mica de gràcia, qui sap? Tenien aquell aplom que dóna la pedra vella i gastada. Però posem que cal canviar-les, fem-ho. Una mica més amples, menys rosades… segur que cadascú té una idea genial (tothom té màsters en disseny i arquitectura!)
El meu Palau del Castellà ideal, s’assembla molt a l’actual, però té una coberta nova, amb uns bons cavalls de fusta, una placeta a diferents alçades per fer-hi actes a l’aire lliure i a la porta del carrer Pes Vell no hi ha escales, hi ha un pont llevadís perquè s’ha recuperat el fossat defensiu.

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

Tapar i destapar

Ja fa més de 10 anys que visc a Tortosa i després d’haver-ne patit els seus respectius més de 10 estius ja tinc prou solatge per a dixar-la anar. Oco que vinc!
Esta setmana comencem a veure l’enderrocament de les cases de la façana fluvial de l’Ebre. És un d’aquells projectes que pot considerar-se frontal en un procés de remodelació del casc antic d’una ciutat, frontal perquè es tracta de la part més visible, però sobretot frontal perquè se li ha posat entre cella i cella a l’alcalde i avall van les cases!
Però si les tomben és per a destapar la façana de la catedral? Personalment la considero molt lletja i el fet d’estar inacabada li dóna aquell aire de mamotreto encaixonat entre carrerons que no millorarà si li atorguen la claror del sol, perquè està bruta.
I una plaça dura, que és el que s’estila últimament o amb escassos arbres, amb escales més amples reutilitzables com a grades per al Renaixement, no en millorarà gens l’aspecte.

image

Foto de lamarfanta.blogspot.com

Què hi farem? A mi m’agrada més la part gòtica de la catedral. I les cases de la façana fluvial, m’haguessen agradat més restaurades i amb gent vivint-hi.
Però si destapem què passa? Que queden en fraternal comunió la catedral, lo palau del bisbe i lo pollastre feixista del mig del riu. Això serà com lo triangle de les Bermudes a la tortosina.
Perquè lo pollastre feixista no l’hem de tapar, l’exhibim encara per a seguir incomplint la llei de la memòria històrica. Per a tombar lo pollastre feixista hem de fer un referèndum, no fos cas que la rancior tortosina s’enfadés.
Parlant de tapar i destapar, aquí deixo la meua reflexió, com a tortosí, ben destapada per a que la pugueu llegir.

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

Jugar o llegir? Posem-hi una ‘i’

Puc jugar a l’ordinador? Puc jugar a la Wii? Puc mirar la tele? Està bé que calgue demanar permís per fer funcionar aparells, per amorrar-se a les pantalles. La qüestió està en saber limitar, en fer-ne un bon ús.
L’obsessió dels xiquets per accedir a les pantalles es pot convertir en un problema, els flashos dels jocs, els sons rítmics, els dibuixos animats 24h., tenen algun ingredient addictiu i ells no tenen mesura.
Cal que l’alternativa sigui realment estimulant, s’ha de competir amb les pantalles…

image

La resposta a les preguntes del principi és no, fora de l’horari estipulat i no passa res. I l’alternativa? Jugar a jocs de taula, esportius, imaginatius, LLEGIR! Llegir? Si, llegir. Llegir relaxa, la calma que proporciona la lectura també acaba creant addicció i el llibre és una de les joguines que ens acompanyen quan sortim de casa. Hi ha llibres genials que ajuden a crear una addicció que té efectes secundaris: tranquil·litza, redueix les errades ortogràfiques, amplia el vocabulari, afavoreix la imaginació, …
Quin llibre triar? Adequat a l’edat, a les necessitats del xiquet, als temes preferits,… hi ha grans professionals a les llibreries i a les biblioteques del país disposats a guiar-vos en la millor tria. Proveu-ho, funciona!

1 comentari

Filed under Uncategorized

Quan toques els somnis amb la punta dels dits

Quan de cop una amiga et planteja un projecte interessant, s’activa un mecanisme complex que de cop et trasvalsa, físicament i emocional, el teu cos esclata en diverses direccions, perquè un torrent de creativitat t’envaeix i al principi no és fàcil de gestionar.
És com els nostres modestos riuets i barrancs, que de cop, baixen ufanosos per ajudar el gran Riu, lo nostre centre de gravetat, l’Ebre.
Tens un munt d’idees, tantes que tens por de perdre’n alguna! Són sediments de creativitat que ho enterboleixen tot, però quan baixa la força, l’aigua es fa clara i comences a veure-ho clar.
L’Àngels Cid em proposa fer el text d’un llibre infantil que ella il•lustrarà! Genial, fantàstic, increïble,… Ella és, portant la contrària a la seua modèstia, una gran artista, senzillament perquè pinta amb sinceritat i això es veu a la seua obra, que no amaga res, el seu traç és net, com la seua mirada.

image

El procés de creació d’un llibre és molt bonic, necessites moments i instants concrets, tranquils, en els que la creativitat et surt per tot arreu! I quan arriba el moment de posar en comú la feina que s’ha fet per separat i veus que encaixa… és pura màgia!!
Ara mateix l’encaix està fet i només falten els últims retocs per que les nostres mans puguin tocar un petit tresor, un llibre infantil, que vol arribar a ser el que els seus lectors en vulgueu fer. Nosaltres haurem fet de la millor manera possible el fruit de la gestió de la nostra inspiració, ni més ni menys.
A sant Jordi ens podreu dir què us sembla, ens podreu fer feliços només mirant-lo i llegint-lo.

Publicat per Marc Jornet Niella

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

D’escenaris i comèdies

Quan érem petits ens deien, -Prou comèdia! Quan no volíem fer alguna cosa i ens inventàvem excuses. La comèdia és present en nosaltres des de petits i com la imaginació ens l’han anat canalitzant, no fos cas que se’ns desbordés!
De grans és difícil de recuperar, però si ho pots aconseguir, les sensacions i emocions que tens són brutals i et fan créixer i conèixer facetes que cal reeducar, perquè estaven amagades.
A través dels contes, he anat despertant esta part més artística i a la vegada ancestral de contar davant de públic. A la biblioteca de Gandesa, al carrer Major movent les pesades taules redones i blanques per a contar els meus primers contes.
A la biblioteca de Roquetes, més, molt més! La imaginació creix quan la cuides i trobar-te gent que en sap i que vol compartir el que sap… indescriptible! Numancia Rojas, Toni Vives, Arturo Gaya, Toni Martínez, Eusebi Morcillo, Andreu Rifé, Angel Roldan,…  gent tan immensa que al seu costat aprens sempre!

image

I aquí estic, a punt d’estrenar la meua tercera obra. Després de La barraca de sant Antoni i La Farsa de Gandesa, arriba Un tomb pel teatre, amb el grup TE-ATREVITS. Sempre aprenent i xalant al mateix temps! Molta merda!

Publicat per Marc Jornet Niella

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

La veu de l’experiència o fer segons bufa el vent

Farà quinze anys vaig assistir a una decisió important que s’havia de prendre a casa Rafel de Caxanc de Gandesa. De cop i volta la vinya va aparèixer a les nostres vides i calia fer-se càrrec d’ella. Jo havia anat a vermar moltes vegades, però res més.
Als anys del canvi de segle a la Terra Alta es feien grans plantacions de varietats negres, el vi negre era el millor, prevenia malalties… i la gent estava expectant amb les obres del reg i amb l’arribada del manà del cel gràcies a les centrals eòliques que apareixien en forma de projecte.
Finalment a casa va prevaldre l’experiència transmesa per part de mon iaio a mon pare i la garnatxa blanca va ser la tria per plantar. Completament a contracorrent del que s’estava fent, al costat de les vinyes velles plantades per mon iaio, van nàixer les noves garnatxetes, de peus americans, empeltades pel Carxano.

image

Després de 15 anys, la Terra Alta és el cor mundial de la garnatxa blanca i les centrals eòliques han proliferat pels llocs permesos, segurament amb les pertinents comissions que ara deuen descansar a Andorra, Suïssa o vés a saber on,  i ara sense subvencions, ja no són tan fantàstiques com les van pintar.
Els vents van bufant, les vinyes creixent i les coses adaptades a la terra triomfen. Apostar per la tradició té el valor afegit de l’experiència, però la repercussió al mercat més que exigent del vi, apareix quan s’ha estat treballant des de la innovació, amb els elements autòctons.
Brindem amb una copa del nostre vi, per la nostra terra, que no la tornem a vendre al primer que passa amb promeses que s’emporta el vent, sinó que ella, la nostra terra, ens donarà el que necessitem, cuidant-la, respectant-la, creient en ella i en qui hi viu. Visca la terra…

Publicat per Marc Jornet Niella

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

Una recompensa?

La meua vida ha resultat estar plena d’etapes marcades per diferents canvis de domicili, això m’ha portat no molt lluny, però si fora dels meus orígens i de tant en tant tornant-hi.
Gandesa, Tortosa, Gandesa, Barcelona, Gandesa i Tortosa.
L’etapa actual ja és gairebé la més llarga i sens dubte la més gratificant, professionalment i personal.
Sempre m’he sentit, però, lligat a Gandesa i sempre m’ha atret participar i organitzar-hi coses.
Una de les coses que més valoro ha estat el projecte  iniciat fa prop de 20 anys i que, en part, encara dura!  amb la revista La Serena i la recuperació de la Festa de Sant Antoni.

image

He après moltíssim, de ballar la dansada ja en sabia, gràcies a ma germana i l’esbart dansaire de Gandesa, però mai ho havia fet al voltant de la foguera. Cantar ditxos al costat d’Alfonso Monforte, Gregori de La Sénia i la gent de la rondalla. Fer subhastes de llenya i cócs. Estimar encara més Gandesa al costat de Mateu Aubà! Descobrir els secrets de la cuina tradicional amb la Tere Lluís, la M. José López, la Montse Barceló i les altres cuineres. Organitzar i gestionar amb la Ma. José Sabaté. Buscar llenya i plantar fogueres amb Joaquim Fontoba, Miqui Clúa, Esteve Llop i els altres, coordinar una revista amb Jordi Prades. Enramar carros, anar a buscar matissa, sepell, timó… Una experiència vital intensa que m’ha fet sentir gandesà de cap a peus.
Ara han passat anys, inexorablement, i em trobo ensenyant les tradicions gandesanes als meus fills, i una bona notícia m’arriba i em mou a escriure: la declaració de Festa d’interès comarcal de la Festa de sant Antoni de Gandesa!

image

Penso si és una recompensa per la feina de tants anys, però sé que no, és un reconeixement a la gent que ha sortit a plaça cada any, a qui ens ha fet cócs, a qui ens ha ajudat. Un reconeixement per a Gandesa i merescut.
Visca sant Antoni!

Publicat per Marc Jornet Niella

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

Bon vent i barca nova!

És ben cert que el vent ens condiciona. Vivint en una terra de vent, com les Terres de l’Ebre, potser no et pares a pensar de quina manera n’estem de condicionats pel vent.
Ara que les notícies van plenes d’alertes i avisos per la força del vent, penses que no n’hi ha per tant, que ja saps que no has d’estendre la roba quan fa molt vent, que has d’arrimar les plantes i les cadires del balcó o del terrat, però ho diuen perquè farà vent en zones poc habituals.

image

Núvols de vent a Roquetes

Per tant això ens dóna un avantatge respecte a aquestes zones, nosaltres hi som habituats, som més forts! Com els arbres, aquí només en caurà algun de malalt o alguna branca, en canvi en altres zones en cauran molts i farà mal, per això avisen.
Les persones som com els arbres, després de moltes generacions resistint el vent, el nostre caràcter també s’ha fet més resistent, sabem aguantar més, potser massa! Sembla que tot ho haguem de resistir i les veiem passar. Hem de girar la truita!
Cal aprofitar este caràcter dur i pacient per mostrar a tot el país que cal ser ferms i perseverants, que ens cal unir els braços per resistir la força dels vents i construir un país nou, entre tots i convençuts que sortirà bé, perquè l’haurem fet entre tots i des de baix.
Bon vent, barca nova i un destí ben definit: la llibertat!

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized